COLLDEJOU I LA MOLA DE COLLDEJOU

L’itinerari, que té el seu inici al final del carrer de l’Auvinia, ens guia en primera instància fins nucli urbà de Colldejou. Un cop arribats i reposats, hi ha la possibilitat de pujar a la Mola tot seguint les indicacions des del mateix poble. Es tracta d’un itinerari llarg i en el que es creuen zones de desnivell, així que si us hi animeu, aneu ben preparats, amb calçat adient i no us oblideu de portar aigua.
Per arribar a Colldejou, el recorregut ens mostra diferents ambients correlacionats. En primer lloc, es travessen camps de conreu situats prop del nucli de Vilanova; més endavant, l’itinerari creua zones semiboscoses originades per l’abandonament d’antics camps de conreu. Per últim, ja en les zones de més desnivell, el camí s’endinsa entre zones boscoses que mai han estat conreades a causa del seu fort pendent i la característica rocosa de les terres amb pinedes i alzinars consolidats.
Cal mencionar també, que durant el recorregut es creua la zona de les pedreres, situades en la meitat occidental del terme municipal de Vilanova d’Escornalbou.
Un cop arribats al punt més alt del recorregut i donat el fet que l’itinerari es dirigeix de nou cap a un nucli habitat, la successió d’ambients es torna a donar, aquest cop però, a la inversa. Un cop passat el bosc, es podran observar bosquines barrejades amb arbrat de conreus abandonats i, abans d’arribar al nucli de Colldejou, es tornaran a creuar camps de conreu en actiu.

Les pedreres i la seva influència en el municipi
Al llarg de la història, l’economia del municipi de Vilanova ha anat estretament lligada a la presència de diverses activitats extractives situades en les zones muntanyoses de les vessants nord i oest del terme. Avui dia, d’aquestes activitats en resten només algunes situades en la meitat occidental de la geografia vilanovina. Des de l’itinerari es poden observar aquestes pedreres.
Antuvi, a Vilanova d’Escornalbou no només s’hi situaven activitats d’extracció de gresos en pedreres, sinó que també estaven en funcionament algunes mines (actualment abandonades i soterrades) de les que s’extreien minerals com la barita. L’entrada d’una d’aquestes mines encara es pot intuir en el tram final de l’itinerari 4 – El Castell d’Escornalbou.
Entre les pedreres en destaca una dedicada a l’extracció de gresos vermells, els quals han estat emprats per a la construcció de nombrosos edificis històrics tant del municipi de Vilanova d’Escornalbou com de municipis veïns.

Les pedreres i la seva influència en el municipi
Com ja s’ha comentat anteriorment, l’itinerari creua per tres ambients diferenciats: els espais agrícoles, les zones de bosquines i l’àmbit forestal.
Bona part de la zona agrícola de Vilanova d’Escornalbou està ocupada per conreus mediterranis arboris tradicionals, tant de secà com de regadiu: oliverars, garroferars i altres fruiters.
Donades les característiques orogràfiques d’aquesta zona del terme, caracteritzada per presentar forts desnivells, els pagesos van tenir que idear solucions per tal de poder aprofitar la major superfície de terres cultivables possible. Una d’aquestes solucions va ser la construcció de murs de contenció de pedra seca. Aquesta idea arquitectònica no només els hi solucionava el problema del pendent (ja que abancalaven les terres) sinó que també, per tal d’obtenir matèria prima per a la construcció, es despedregaven els camps de conreu.
Un cop passats els camps de conreu, l’itinerari ens mostra espais en els que encara aguanten en peu murs de pedra seca i alguns peus arboris d’antics conreus, però que es troben col·lapsats per la proliferació de vegetació principalment arbustiva amb peus arboris de pi blanc (Pinus halepensis). Aquests espais són conseqüència del progressiu abandonament de l’activitat agrícola donada la primera revolució industrial. Els productes del camp es van anar devaluant i els pagesos van optar per deixar de conrear les seves terres.
Segons l’evolució natural de la regeneració dels erms abandonats, en primera instància s’hi desenvolupa l’estrat herbaci, que dóna lloc a l’estrat arbustiu. Aquest s’acompanya, amb el temps, per l’estrat arbori. En el cas del marc geogràfic on se situa el municipi, aquests peus arboris corresponen a pi blanc, preferentment, i algun pi pinyer (Pinus pinea). Tot i això, la vegetació potencial de la zona, tal com s’observa en les vessants muntanyoses, és l’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale).
Cal destacar, que gràcies a les variacions del substrat rocós per on creua l’itinerari, durant el recorregut es podran observar diferents comunitats secundàries tant arbustives com arbòries, amb un clar valor afegit de biodiversitat. Hi destaquen, en sòls silícics: les brolles i matollars silicícoles acompanyades per exemplars aïllats de pi pinyer i alzines; i per l’altra, en sòls calcaris: les brolles calcícoles i les màquies acompanyades principalment pinedes de pi blanc. Per últim cal comentar que en les zones més elevades també s’hi situen comunitats d’alzinars i carrascars.
Quant als diferents tipus de brolles, en les zones calcàries hi dominen la brolla de romaní i bruc d’hivern amb esteperola (Anthillydo cisctetum-clusii), i la brolla de romaní i bruc d’hivern amb bufalaga tintòria i foixarda (Erico-Tymelaeetum tinctoriae) que presenta una composició molt similar, però amb força abundància de foixarda i bufalaga tintòria (Thynelaea tinctoria). A les àrees en que els materials silícics del subsòl afloren, la composició florística canvia, i per tant també la comunitat, que correspon a la brolla d’estepes i bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunici).
Associats a les brolles, en indrets amb molt poca disponibilitat edàfica, també apareixen els llistonars i comunitats de crespinell en les abundants àrees d’aflorament rocós, amb Sedum sediforme, el llistó (Brachypodium retusum), espècies com la blenera (Phlomis lichnitis), el dàctil (Dactylis glomerata), la farigola (Thymus vulgaris) i la corretjola (Convolvulus althaeoides), apart de diverses plantes anuals de port petit.
Aquestes comunitats arbustives tenen continuïtat en les zones boscoses situades a la part més elevada de l’itinerari en les que, depenent del tipus de substrat geològic, també trobarem diferències quant a l’estrat arbori present. Aquest però, es troba monopolitzat per pinedes de pi blanc, amb alguna clapa de pi pinyer i alzinar.

Miradors del paisatge
Donat que l’itinerari passa per zones altes del terme municipal, ens dóna la possibilitat d’apropar-nos als diferents pics i observar el paisatge des d’ells.
En aquest sentit, agafant algun petit trencant es pot accedir al Bec de la Gallina Cega, des on es pot observar una espectacular vista panoràmica del terme municipal. D’aquesta vista en destaca la frondositat dels boscos abans explicats.
L’itinerari també ens ofereix la possibilitat d’accedir al Coll de la Foradada i al Collet Rodó des dels quals també es pot observar la frondositat vegetal de l’entorn així com llocs emblemàtics de la zona, com la Mola de Colldejou, la Serra de Llaberia i el Castell d’Escornalbou (amb l’ermita de Santa Bàrbara per sobre), entre altres.
Descobreix aquesta vessant del municipi, anima’t a conèixer l’entorn i deixa’t emportar per les sensacions que ens ofereixen tant els valors naturals com paisatgístics del recorregut!