EL CASTELL D'ESCORNALBOU

Per arribar fins al Castell d’Escornalbou es pot utilitzar el cotxe seguint la ruta alternativa que surt de la plaça de la Font i ressegueix la carretera de l’Argentera, o bé, seguir el recorregut a peu que ens proposa aquest itinerari; el qual també neix de la Plaça de la Font i permet gaudir de diferents ambients rurals del municipi amb una riquesa florística, faunística i paisatgística destacables.
Els substrats del terme de Vilanova d’Escornalbou es caracteritzen per combinar materials de composició química diferents amb presència de sòls calcaris i silicis. Aquesta dualitat condiciona i suposa l’establiment de comunitats vegetals diferents que aporten un grau de biodiversitat molt interessant a l’entorn, permetent el desenvolupament de comunitats vegetals diverses.
El recorregut permet gaudir de l’observació dels usos del sòl associats a l’entorn rural del terme i les transformacions que han anat patint. A tocar del casc urbà dominen els paisatges agrícoles tradicionals que donen pas, a mesura que ens allunyem del casc urbà, a les comunitats forestals que han sorgit, fruit de l’abandonament progressiu de camps i conreu, per part de la població. Es tracta doncs d’un paisatge forestal sorgit principalment per aquesta regeneració de les antigues terres conreades i que a poc a poc s’ha anat consolidant; primer amb les comunitats forestals arbustives com les brolles i les màquies, i després amb l’establiment de les comunitats arbrades de pineda de pi blanc i l’alzinar (aquest últim dominant l’entorn del Castell d’Escornalbou).
Tanmateix, els camps de conreu que resten en actiu, suposen un espai idoni per l’aprovisionament d’aliment per part de diferents grups animals, especialment per les aus.

Flora i Fauna a Vilanova d’Escornalbou
A part del factor geològic associat a la naturalesa dels sòls del terme, el factor climàtic també influeix sobre la tipologia de flora que s’emplaça a Vilanova d’Escornalbou. A grans trets, el municipi presenta les característiques generals del clima mediterrani, és a dir, hiverns temperats i plujosos, i estius calorosos i secs.
Aquestes característiques climàtiques, que suposen escassetat d’aigua de pluja bona part de l’any, condicionen diferents adaptacions de les plantes per a poder-hi fer front. En aquest sentit, la majoria de les plantes que es poden observar durant el recorregut presenten fulles dures, petites, algunes substituïdes per espines, altres proveïdes de pilositat, altres encerades, etc. Totes aquestes adaptacions estan encaminades a la màxima retenció d’aigua en la planta evitant la transpiració.
La vegetació potencial de la zona és la comunitat dominada per l’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale). La transformació però de bona part de l’àmbit forestal per zones agrícoles ha condicionat la presència d’aquesta comunitat només a les zones més abruptes i inaccessibles del municipi (zones altes de muntanya, com és cas de l’àmbit forestal proper a Escornalbou. Els boscos que dominen són les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), l’evolució de les quals, permetrà amb el temps l’establiment més consolidat de l’alzinar. Acompanyen al pi blanc altres espècies com el pi pinyoner (Pinus pinea) que en el cas de Vilanova seva presència ve condicionada a l’existència de substrat silícic o àcid.
Aquestes arbredes de pinedes, que apareixen fruit de la regeneració d’antics camps agrícoles, es troben acompanyades per un sotabosc composat per estrat arbustiu, herbaci, i lianoide. La gran densitat vegetal, juntament amb la xarxa que teixeixen lianes com l’heura (Hedera helix), el lligabosc (Lonicera implexa) o l’arítjol (Smilax aspera), fan que aquests boscos siguin gairebé impenetrables. Quant a l’estrat arbustiu destaquen les brolles de romaní i bruc d’hivern en sòls calcaris i les brolles d’estepes i bruc boal en sòls silícics.
Aquesta riquesa florística, la varietat d’ambients que genera i la situació del municipi entre la plana i la muntanya, contribueixen a la presència d’exemplars de molts grups faunístics.
Començant per l’escaló inferior de la xarxa tròfica, la fauna invertebrada és clau per al bon funcionament dels diferents ecosistemes que podem trobar al llarg de l’itinerari. D’ella no només depèn la proliferació d’espècies florístiques sinó que també és peça clau en l’alimentació de diferents grups animals. Per exemple, molts invertebrats terrestres serveixen d’aliment a un gran nombre d’espècies vertebrades. D’invertebrats se’n poden observar de diferents tipus, des de papallones, caragols, insectes voladors, escarabats, aranyes, etc. Fixeu-vos-hi bé i intenteu identificar-los!
Quant a la fauna vertebrada, destaquen exemplars del grup dels amfibis i rèptils. Aquests es beneficien de les bones condicions poc humanitzades de les zones muntanyoses per a establir-hi les seves comunitats. Pel que respecta als amfibis, en les zones properes a barrancs o entollaments semipermanents és probable observar o escoltar exemplars de reineta (Hyla meridionalis), granoteta de punts (Pelodytes punctatus), tòtil (Alytes obstetricans) gripau comú i corredor (Bufo bufo i Bufo calamita, respectivament) o granota verda (Pelophylax perezi). Quant als rèptils, s’hi poden observar en les zones muntanyoses espècies com la serp de ferradura (Coluber hippocrepis) o la serp llisa meridional (Coronella girondica), entre altres.
El grup dels mamífers passa més desapercebut a causa dels seus hàbits nocturns i els seus costums amagadissos. Tot i això, és probable observar algun conill (Oryctolagus cuniculus) en la zona de conreus i diferents rastres d’animals oportunistes com rates (Rattus sp.), ratolins (Mus sp.), esquirols (Sciurus vulgaris), eriçons clars (Aetechynus algirus), rates cellardes (Eliomys quercinus), etc. D’altra banda, i sense oblidar l’existència de senglar (Sus scrofa), cal destacar la presència en les zones boscoses d’animals carnívors com la guineu (Vulpes vulpes), la geneta (Genetta genetta), la mostela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) o el toixó (Meles meles).
Per últim, el grup de les aus és el més abundant donat el fet que entre altres, el municipi es situa enmig d’una de les principals vies de migració d’Europa.
El fet de disposar de grans àrees obertes en la zona de la plana i zones boscoses i rocoses on niar, contribueix a la presència d’un gran nombre d’espècies de grans rapinyaries, com l’àliga cuabarrada (Hieraaetus fasciatus), l’àliga marcenca (Circaetus gallicus), l’aligot (Buteo buteo) o l’astor (Accipiter gentilis); rapinyaires de mida petita com el xoriguer ( Falco tinnunculus), el falcó mustatxut (Falco subbuteo) o el falcó peregrí (Falco peregrinus). També cal destacar la presència d’un gran nombre de rapinyaires nocturns, com el gran duc (Bubo bubo), l’òliva (Tyto alba), el mussol comú i el banyut (Athene noctua i Asio otus respectivament), el xot (Otus scops o el gamarús (Strix aluco). Moltes d’aquestes espècies presenten estatus de protecció molt elevats.

El Castell-Monestir d’Escornalbou
El castell, documentat des del 1153 i centre d’una amplia baronia, se situa a la zona compresa entre el coll de les Moletes, el Coll de les Alzines Sureres, i el Puigferrós, concretament sota l’ermita de Santa Bàrbara, que corona el pic de “Les tres Verges”.
Fins l’any 1574, tant el castell com l’església de Sant Miquel, foren la seu d’una canònica agustiniana. Seguidament i fins l’any 1835, els franciscans es van fer càrrec de l’indret. De l’època franciscana prové la llegenda popular que dóna nom tant al castell com al poble. Es diu que el frare manescal del lloc (el veterinari) estipulava que tots els bous, poc després de néixer, havien de passar pel monestir per a tallar-lis (escornar) les banyes. D’aquesta manera l’animal no podia fer mal a la població.
Els elements més notables del conjunt són l’església romànica (s.XII-XIII), les restes de la sala capitular i del claustre i la vivenda del Sr. Toda, que va adquirir el conjunt arquitectònic durant la primera dècada del s.XX i el va restaurar i reconstruir lliurement. En les sales del castell hi va aplegar interessants col·leccions de gravats, ceràmica i objectes de tota mena, així com també una notable biblioteca. Des dels arcs del claustre, així com també des de l’ermita de Santa Bàrbara, es poden gaudir d’unes de les millors vistes del terme municipal de Vilanova i de les comarques de Tarragona.